Caminada del diumenge, 30 d'octubre, a Rio Lobos.

Hi haurà 2 possibilitats, la mitjana i la fàcil. Caldrà decidir-se el mateix dia, triant 1 o l'altre sender, depenent de la preparació i les ganes de caminar. Ens trobarem tots a l'ermita, per retornar plegats a l'autocar.

La fàcil serà des del centre d'interpretació-casa del Parc, a Ucero, fins a l'ermita i tornada a l'autocar. Caminada per terreny gairebé pla, de 4 km anada i tornada.

La mitjana serà del Pont de "Los Siete Ojos" fins a l'ermita, i seguir al centre d'interpretació-casa del Parc, d'11km de durada, que és la que us adjuntem a continuació, amb una durada de 3h aproximadament.

Cuenta la historia que era tradición entre los celtíberos que, cuando un valiente guerrero moría en combate, su cuerpo era abandonado desnudo sobre grandes piedras para que los buitres, descendiendo de los cielos, se nutrieran de él. Así se fundían con estas aves sagradas, ascendiendo a su más alto destino.

Custodios y guardianes del río Lobos, hoy en día encontramos más de un centenar de parejas de estas carroñeras, los buitres leonados, conocidos por estas tierras como abantos. Su presencia, entre otros motivos, ha promovido la declaración de este cañón, de 24 kilómetros, como Parque Natural desde el año 1985, así como Zona de Especial Protección para las Aves por su riqueza ornitológica.

Nuestro paseo empieza cerca de los restos del puente de los Siete Ojos, del siglo XVIII, que salva las aguas del río Lobos. Sus aguas, en período de estiaje, desaparecen bajo la tierra, sumergiéndose en el cauce del río y aflorando posteriormente en el manantial de la Galiana, que da nacimiento al río Ucero.

La maldición de las sabinas

La vereda avanza paralela al cauce del río y a menudo lo cruza, serpenteando entre los límites calcáreos de los cantiles rocosos. Paseamos por un bosque adusto y frugal de pinos y sabinas. Los pinos son de dos especies: el silvestre, de corteza asalmonada, y el negral o pudio, como aquí se le llama, de corteza grisácea. Este último tuvo como utilidad su resinado para la obtención de la miera que sangraba de su corteza. La sabina es una especie de ciprés, reliquia viviente de los antiguos bosques del terciario, capaz de colonizar las parameras más inhóspitas de la meseta castellana, donde en invierno las heladas son ley y costumbre, noche tras noche. Tiene la particularidad de ser dioica, es decir, que presenta árboles machos y árboles hembras. Es muy tóxico, por la presencia de esencias como las tuyonas y el sabinol, que la hacen fuertemente abortiva.

Al adentrarnos en el cañón aparecen las primeras aguas estancadas, que dan cobijo a los nenúfares, a los juncos y a las espadañas. Los nenúfares, de flores amarillas, sirven de descansadero a una nutrida y sonora población de ranas comunes (Rana perezi) que sirven de comida de las culebras de collar, a su vez, ley de vida, alimento del águila culebrera, cuyo vuelo se avista en el cielo en las horas más calientes del día.

Dejamos a unos seis kilómetros del principio, a nuestra derecha, la fuente del Rincón, y poco después, a la izquierda, el barranco de Valderrueda. Rebaños de ovejas pastan plantas aromáticas como la mejorana, el tomillo salsero o la ajedrea, que dan un sabroso gusto a sus carnes. Al fin alcanzamos la ermita templaria de San Bartolomé, rodeada de olmos muertos de frafiosis. Está ubicada en un rincón mágico, habitado desde la época del bronce (2000-850 a.c.), frente a la Cueva Grande, donde hay pinturas rupestres, y el llamado Balconcillo. La ermita es de gran belleza y fue construida por los templarios siguiendo claves esotéricas. Símbolos iniciáticos decoran los canecillos y los óculos o ventanas configuran mandalas (figuras circulares o cuadradas utilizadas para la meditación monacal).

Continuaremos el camino hasta el centro de interpretación.

La meteo del viatge

Tot i que des de fa uns anys el clima està una mica alterat... l'estadística ens diu que al Clima Continental de Sória, les temperatures durant l'época del viatge serien d'11 a 6'5 ºC, amb unes màximes d'11 a 16 ºC i unes mínimes de 5 a 1 ºC. Ho sigui, que prepareu-vos pel fred...

Que diu la previsió?

Dinars a Sória

Tot i que els dinars no estan inclosos al preu del viatge, i vist l'éxit dels dinars dels Ports (difícil de repetir!!!) enguany hem triat també 2 llocs per fer el dinar del diumenge 30 i dilluns 31. Els altres 2 son lliures. El 30, hem reservat al Convento de San Esteban de Gormaz, per 20 €/persona (2 plats i postres, pa, vi DO Ribera del Duero i cafè), i el 31, en un restaurant encara per determinar, però que probablament sortirà a 10/20 € per persona.

Cal indicar a la reserva si interessa els dos dinars, fent el pagament del primer d'ells (20 €)

Un Ull de Mar al mig de Sória?

En pleno corazón de la provincia de Soria, rodeada de un impresionante paisaje de páramos, barrancos, cárcavas y desfiladeros calizos, se halla la Fuentona. Conocida también con el expresivo nombre de Ojo de Mar, en esta bella surgencia de origen kárstico tiene su nacimiento el río Abión. La especie vegetal omnipresente en la zona es la sabina albar, de gran rareza e importancia botánica. En sus proximidades se localiza el pueblo medieval de Calatañazor, presidido por la bella y desafiante silueta de su legendario castillo.

Se encuentra La Fuentona ubicada en el sector más occidental de la Sierra de Cabrejas, en una zona de transición entre la llanura del Duero al Sur y las Sierras de Urbión y Neila al Norte. Enclavada en la orla mesozoica meridional de la Sierra de Cameros, sus materiales carbonatados son cretácicos y neocretácicos. Hidrogeológicamente, pertenece La Fuentona al Acuífero Sierra de Cabrejas, unidad basculada hacia el Sur, de modo que el drenaje natural se realiza en esta dirección, por medio de manantiales que regulan el caudal de los ríos que alimentan como en este caso, el río Abión. La surgencia está labrada en las calizas del Coniaciense que conforman el sinclinorio entre Cabrejas, Muriel Viejo y Muriel de la Fuente, produciéndose su recarga por percolación del agua en los derrubios. La forma que toma esta surgencia es ovalada en planta y forma cónica en sección, midiéndose un caudal en el mes de junio de 0,5 m3/seg.

Per més informació:

La màgica Laguna Negra

Laguna Negra de Soria: Esta oscura, fascinante y enigmática Laguna, envuelta en leyendas, se encuentra en el municipio de Vinuesa, forma unos de los parajes más bellos de la provincia de Soria. Castilla y León.

Encajada a unos 2.000 metros de altura, entre paredes graníticas y bordeada por infinitos pinares, dan a esta Laguna su aspecto oscuro y tenebroso que alcanza su máxima belleza cuando la cubre la nieve y el hielo.

El paraje de la Laguna Negra de Soria es el resultado de la acción del hielo durante las glaciaciones del Cuaternario. Se aloja en un circo, forma típica del modelado glaciar, de paredes verticales de conglomerados de cuarcita y cemento calizo coronadas por agudas cresterías.

En la pradera y alrededores existen míticos pinos y hayas de enorme tamaño. La oscuridad de las aguas y lo misterioso del paisaje de montaña de este "abrevadero de lobos", que en cualquier momento se nos puede cerrar con una niebla, ha fascinado al hombre desde antiguo, como lo demuestran leyendas e historias como la de La Tierra de Alvargonzález.

La Laguna Negra de Soria, es un lugar que "roza lo sagrado" para los habitantes de estas tierras.

Por eso tenemos que disfrutar de él con respeto y con la obligación de preservarlo par las generaciones venideras.

Leyendas. Antonio Machado. La Tierra de Alvargonzález.
De entre muchas leyendas que se atribuyeron a esta laguna, hay una que merece destacar: Cuenta la leyenda que un mozo llamado Alvargonzález heredó de sus padres ricas tierras. Teniendo casa, ganado y huerta, tomó por esposa una linda moza de tierras del Burgo. Vivieron felices y tres hijos tuvieron. La envidia armó pelea en el hogar de Alvargonzález.
Casáronse los dos mayores y el buen padre tuvo nueras que sólo pensaban en la herencia que les cabría tras la muerte de Alvargonzález. Una mañana salió sólo el buen padre y decidió descansar bajo un olmo. Se fue quedando dormido y soñó que sus hijos vendrían a matarle y al abrir los ojos vio que era cierto lo que soñaba. Mala muerte dieron al buen labrador: Un hachazo en el cuello y cuatro puñaladas en el pecho. Al padre muerto le arrastran hasta la Laguna Negra, que no tiene fondo, y allí lo arrojan con una piedra atada a los pies. Nadie osó acusar a los hijos del crimen.

Sabines de més de 1000 anys ens esperen!

Calatañazor cuenta en su término municipal con un bosque de sabinas único en su género. El bosque del Sabinar de Calatañazor ocupa una superficie de aproximadamente 30 hectáreas. Crecen en él notables ejemplares de hasta 14 m. de altura y 4 m. de perímetro, dimensiones que pueden incrementarse con la edad, pues el "Juniperus thurifera" o sabina albar puede alcanzar los 20 m de altura y 8 m de ruedo troncal. Su madera es sumamente dura y resistente, y al quemarse desprende un olor que recuerda al incienso, cualidad que le ha valido el apellido de thurifera.
La Ley 9/2000, de 11 de julio, de Declaración de la Reserva Natural del Sabinar de Calatañazor (Soria), expone así en su preámbulo los motivos de tal declaración: El Sabinar de Calatañazor situado en la parte noroccidental de la provincia de Soria, al sur de la Sierra de Cabrejas, destaca por su vegetación, y más concretamente por el bosquete de sabinas (Juniperus thurifera) que alberga y que hoy compone una estampa de la herencia cultural que debemos proteger. La sabina albar, especie considerada una reliquia del Terciario, conforma en este espacio natural una de las pocas masas, con ejemplares de porte arbóreo de considerable altura y edad coetánea, en torno a doscientos años, existentes en la Península Ibérica. Su gran tamaño, poco usual en la especie y menos para edades tan jóvenes en relación a su longevidad, se debe a un uso respetuoso por parte del hombre y a la existencia de un mejor suelo en el fondo del valle que ocupa, que en los terrenos de paramera típicos sobre los que se asienta generalmente.

Més informació:
http://www.sorianos.org/portal/index.php?option=com_content&task=view&id=1218&Itemid=1

Sòria amb història

Presentació pel bloc del viatge
Pel viatge de NATURA a Sòria (del 29 oct. a l’1 nov. del 2011) hem preparat la visita a alguns dels monuments històrics de més rellevància.
Al mateix autocar us farem entrega del Dossier “Sòria amb Història” que estem confeccionant a propòsit, centrant-nos en el que visitarem. Així, entre caminades de natura i paisatge, durant el viatge també podrem conèixer com era Numància, una ciutat de l’antiguitat que conserva vestigis celtibers i romans, així com destacats indrets de l’Edat Mitjana conservats a Burgo de Osma, Sant Esteban de Gormaz i al Castell de Gormaz.
Mentrestant, a modus de tastet, vegeu-ne ja algunes característiques.
         David Farell, historiador
NUMÀNCIA (Garray, Sòria)
Les restes de la ciutat celtíbero-romana de Numància, més que per la seva importància arqueològica, són conegudes per la seva rellevància històrica com a resistència a la conquesta romana. En aquest aspecte cal destacar que en aquest lloc l’imperi romà va establir en campaments de setge el major exèrcit de la seva història. Foren 20 anys de resistència i només el setge final durà 11 mesos. Numància es defensà de valent (d’aquí ve l’expressió “defensa numantina”), però després de la seva caiguda (133 aC), donant per acabades les Guerres Celtibèriques, els romans incorporaren oficialment la Celtibèrica al territori provincial establert a Hispania.
De fet, a dalt del turó on es troba el jaciment, visitarem com dues ciutats superposades: el castro celtiber i la ciutat romana. Del poblat celtibèric de la tribu dels Arevacs no en quedà gran cosa. Els romans el destruïren i més tard en reconstruïren alguns sectors, conservant l’antiga disposició urbana i alguns serveis. Veurem com eren les cases indígenes gràcies a que algunes han estat reconstruïdes com a model. De la ciutat romana en podrem veure les termes, les vivendes, les muralles i alguns serveis millorats.
Tot plegat ocupa força extensió i per això anirà bé que en fem una visita guiada amb l’ajut del dossier i un plànol de l’àrea excavada.
BURGO DE OSMA
Al Burgo de Osma hi trobem dos sectors històrics que hem de diferenciar: la vella ciutat d’Osma (Uxama) amb el seu castell, pont medieval i altres restes arqueològiques, i el Burgo de Osma, la ciutat actual d’origen medieval, amb la seva catedral, restes de muralla i diverses arquitectures que van del segle XVI al XIX.
La ciutat històrica del Burgo de Osma està declarada Bé d’Interès Cultural amb la categoria de Conjunt Historicoartístic.
El primer poblament es deu, com a Numància, a l’enclau arevac i romà d’Uxama. Passada la dominació musulmana, al segle XI, el burg d’Osma s’anà conformant en terres castellanes, però ara més a la vora del riu Ucera.  En bona part, va començar a concentrar habitants repobladors gràcies a una decisió episcopal, doncs Pedro de Bourges (San Pedro de Osma) hi restablí la seu catedralícia al Monestir de Santa Maria. Aquesta nova ciutat s’anomenà “El Burgo”.
La muralla del segle XV conserva la porta de San Miguel i envolta el nucli medieval, on hi destaquen –entre d’altres- el Palau episcopal (portalada del gòtic tardà) i la Catedral gòtica de l’Assumpció (s. XIII), que s’aixecà en el lloc de la romànica preexistent.
La catedral és el principal monument. Sobresurt per l’estil romànic i gòtic dels seus elements construïts. Del romànic es conserven les arqueries de comunicació entre la sala capitular i el claustre, amb una col·lecció d’arquivoltes i capitells a l’estil de Silos, a més d’algunes portes. Del gòtic ens quedem amb  la portalada meridional i les voltes de creueria de la nau. També s’admiren obres del barroc i afegits arquitectònics neoclàssics del XVIII, segle que va veure aixecar la seva alta torre.
Aquí va ser canonitzat Sant Domingo de Guzmán (s. XIII), nat a les rodalies d’Osma i que en fou canonge. El conjunt també inclou el sepulcre de San Pedro de Osma –a la sala capitular- i el Beat de Burgo de Osma (s. XI).
Finalment, tot passejant, podrem gaudir de nombrosos exemples d’arquitectura popular castellana, així com bodegues que segueixen el model  de la zona de la ribera baixa del Duero.
SANT ESTEBAN DE GORMAZ
San Esteban de Gormaz és un pintoresc municipi  situat a la província de Sòriaa 854 m. d'altitud.  La seva situació estratègica a la vora del Duero, divisor de terres musulmanes i cristianes, l’ha fet protagonista d’esdeveniments rellevants.

Els punts d’interès turístic: pont medieval sobre el Duero –d’origen romà-, pontet romà, Castell de Gormaz –fortalesa d’extens recinte-, ermita de San Miguel de Gormaz (s. XI) -que conté unes molt interessants pintures murals romàniques del XII-, arquitectura popular, església de San Bernabé i algun dels palomares que queden als camps de Recuerda.

EL CASTELL DE GORMAZ
A Gormaz va ser el mateix  Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid Campeador qui, després de moltes batalles i essent l’alcalde, va expulsar definitivament els musulmans de la Vila al segle XI. La ràtzia que el Cid va fer des de Gormaz fou un dels motius del seu primer exili, succeït l’any 1081. De fet, Gormaz forma part d'una de les etapes de la ruta del Camí del Cid, l'etapa 8, que té el seu començament a Burgo de Osma i el seu final de trajecte a Berlanga de Duero.

La fortalesa califal de Gormaz és la més gran d’Europa en el seu temps (s. IX-X). Situada sobre un turó cretaci de planta allargada, és un dels millors llocs per observar el camp castellà i els elements del seu paisatge: bosc de ribera seguint el Duero, vinyes i camps de cereal.  Ens agradarà contemplar-ho a l’hora que el sol se’n vagi a la posta.
La visita ens portarà a reconèixer l’alcàsser residencial -amb les torres de l’homenatge i d’Almanzor o Al-Mansur (s. X), la sala d’armes, l’aljub o cisterna i la poterna califal, entre d’altres-  i el recinte emmurallat, d’uns 1200 m de perímetre, 24 torres, on destacarem la fabulosa porta califal.
El castell es va convertir en l’origen i bastió de nombroses ràtzies o atacs de les tropes musulmanes sobre les terres cristianes del nord del Duero. Finalment passà de mans mores a cristianes.
Per anar fent boca, aquí teniu un bon enllaç sobre el castell:


ALTRES LLOCS D’INTERÈS

CATALAÑAZOR
Calatañazor, a 32 km. de Sòria, és el poble més medieval de la província de Sòria. Situat en cim rocós, és conegut, sobretot, per la derrota que va patir el cabdill d’ al-Andalus Al-Mansur a la famosa “Batalla de Almanzor” l’any 1002 a mans de les tropes castellanes i lleoneses.
Envoltat de muralles i amb el castell del s. XIV a l’extrem, la ciutat interior està ben conservada: mostra l’església -de portalada romànica-, palaus i cases nobles junt de detalls com les portes de quarteró amb antiga ferreria, teulades coronades per xemeneies còniques i cobertes a teula partida, paviments de pedra galet, ... en fi, que no és gens estrany que en aquest marc tant pintoresc Orson Welles rodés “Campanades a mitjanit”.
CASTELL D’OSMA
Situat en un turó del marge esquerra del riu Ucero, aquest castell mostra encara un seguit d’espais construïts al segle XV, com la muralla exterior  i la torre de l’aigua. El seu origen es data als segles VIII-IX, doncs era un lloc estratègic a la frontera mitja del Duero. Visqué els temps de domini àrab, la reconquesta i disputes senyorials posteriors. Alguns murs contenen pedres treballades del jaciment celtiber d’Uxama.